PRIMERES SETMANES

“Tot un món per descobrir”

Comencem aquesta aventura d´aprendre a aprendre, d´aprendre a ensenyar, d´ensenyar a aprendre i      d´aprendre ensenyant.

Fa només dues setmanes, ni de lluny haguera pogut  imaginar-me la frase que acave d´escriure.

Les primeres classes de Didàctica no ho negaré, m´han resultat no només impactant sinó també complicades d´entrada. No per la dificultat del contingut sinó més bé perquè és complicat donar-li la volta a pensaments arrengats, a maneres de veure l´escola totalment diferents, fins i tot diria a maneres de veure  la vida diverses. Una volta capgirat tot començar a plantejar-te noves idees, nous reptes, això és el que és verdaderament complicat i és el que m´he trobat en iniciar-me amb les Base Didàctiques.

El primer plantejament que ens portà na Gemma a classe fou el concepte de PLE  Segons aquesta definició d´Adell i Castanyeda (2010) PLE és l´entorn personal d´aprenentatge. La realitat que vivim és un PLE  immens, enorme, el PLE que podríem anomenar VIRTUAL. Front un PLE totalment obsolet però tanmateix imprescindible el PLE de l´entorn PRESENCIAL. Aquesta va ser la comparativa que férem:   He de reconèixer que desconec molts dels modes d´accedir a la informació i practico pocs dels modes de crear-la per la qual cosa espero i desitjo desenvolupar aquestes eines al llarg del present curs.

El segon punt que hem tractat a fons ha estat l´estudi de l´Escola de la Societat INDUSTRIAL (S.XIX) i l´Escola de la Societat de la INFORMACIÓ i el CONEIXIMENT. Sense exagerar em va sorprendre descobrir que efectivament tenim unes estructures educatives pròpies d´una etapa molt llunyana que evidentment no poden donar resposta eficient a una societat molt més moderna que elles.

La  primera imatge que em va vindre al cap el dia que debatíem l´article d´en F.Tonucci va ser de la pel·lícula d´en Charles Chaplin “Temps Moderns”. Aquí vos deix un vídeo: 

 En Tonucci defineix aquella educació del S. XIX com un “COMPLEMENT d´una  cultura que era necessària per a la vida pública a la qual estava destinat l’alumne”. L´educació era bàsicament la resposta a la demanda d´un sector molt elitista(Només aquells que s´ho podien permetre s´enriquien culturalment i anaven a escola) El desenvolupament industrial va portar necessàriament unes exigències econòmiques i ideològiques  que obligaven a la formació bàsica i l´alfabetització massiva.( Resultava de gran ajuda per informar i organitzar el treball i els procediments industrials) Però efectivament l´Educació no va ser obligatòria per a “tots” fins una volta finalitzada la Segona Guerra Mundial. El fet d´ampliar l´àmbit de l´escola i fer-la arribar a “tots” va ser un autèntic fracàs ja que la institució en sí no va canviar de com estava pensada en els seus inicis elitistes de manera que va ser inevitable un atac a aquesta en tota regla. Als anys 60 va haver-hi una protesta generalitzada  per tal de denunciar aquella situació “d`Analfabetisme funcional “. Em resulta molt descriptiva aquesta manera que té en Tonucci de descriure aquella situació on el més important per a l´escola, les eines que ella proposava com a imprescindibles, resultaven poc pràctiques per a la vida.

 Per acabar d´empitjorar les coses, l´escola remarca les diferències dels seus alumnes en el pitjor dels sentits. Cita en Tonucci: “ Els que van bé a l´escola, haurien pogut passar sense.”  Així els intel·ligents, voluntariosos seran bons estudiants però els ganduls mai aprendran. Impactant, no ho és? Tota aquesta crítica dels anys 60 que tan important va ser, no va suposar canvis immediats ja que l´escola continuà sent una Escola de “COMPLEMENT”

 El model de l´escola TRANSMISSIVA entenia que el nen no sap (i aprèn a l`escola), el professor sap ( i ensenya a l´escola)  i la intel·ligència és un buit que s´omple per acumulació de coneixements.

 Encara que ens pugui semblar esgarrifadora, aquesta concepció ha perdurat al llarg de tan de temps que sembla estar totalment adherida al sistema educatiu. Podríem dir d´entre altres característiques d´aquella escola transmissora la IGUALDAD(o tots saben o no, no hi havia cabuda a la diversitat), el TANCAMENT( El mestre disposava de la veritat absoluta dins l´escola), la TRANSMISSIÓ de coneixements de manera unidireccional (el professor explica i l´alumne escolta i aprèn)

Com diu en Zabala era inevitable que aquesta escola tradicional entrarà en crisi ( Va haver-hi canvis en les Universitats pressionades per Europa, va haver-hi una forta pressió social i una demanda de funció social de l´educació.)

Respecte a l´escola de la societat de la INFORMACIÓ i el CONEIXIMENT al llarg d´aquestes sessions me n´he adonat del significat del  CONSTRUCTIVISME(terme que em resultava del tot llunyà).

 Aquesta nova escola està basada en el fet que l´alumne aprèn a construir el seu propi aprenentatge. L´alumne SAP però aprofundeix en l´escola, el professor l´AJUDA a desenvolupar-se i la Intel·ligència de la qual tots disposem, es pot enriquir. La escola constructivista és OBERTA, atén al debat i al dialecte perquè el mestre no ho sap tot encara que sap on pot cercar allò que desconeix. Entén d´una manera de transmetre el coneixement no només vertical sinó amb intercanvis també dels propis alumnes, horitzontalment. Aquest és un model on té cabuda la DIVERSITAT perquè al cap i al fi la diversitat també enriqueix l´escola.

Aquell saber propedèutic i selectiu del qual s´enorgullia l´escola tradicional , ja no té cabuda en la societat actual perquè l´educació ha de donar resposta a TOTS i ha de formar a tots en la totalitat de les seues CAPACITATS com a ésser humans.

El plantejament que ens fan de tot allò que ha fallat en l´educació transmisiva tant en Tonucci com en Zabala i Arnau és  donar-li una nova FINALITAT a l´educació. Bàsicament la finalitat ha de ser el desenvolupament de la formació integral de la persona.

Aquest raonament té el seu fonament en la Declaració Universal de Drets Humans(ONU 1948) la qual demana  afavorir el ple desenvolupament de la personalitat humana.

En Zabala  senyala que els Estats necessiten contar amb una població en la qual no només la majoria espiguen molt formats sinó en la que TOTS els ciutadans estiguin prou formats per exercir eficientment la seva professió.

Definitivament l´aprenentatge és al llarg de tota la nostra vida i no pot limitar-se ni en espai ni en temps.

Si l´alumne construeix i descobreix a partir de l´orientació del mestre, hem d´aprendre a desenvolupar les nostres pròpies competències com a mestres també.

El tema de les COMPETÈNCIES BÀSIQUES m´ha resultat totalment esclaridor una volta he llegit a DELORS en “la educación encierra un tesoro”(1996). Per poder desenvolupar-nos integralment hem de SABER, SABER FER, SABER SER I SABER CONVIURE.

El Saber com a continguts és una cosa de la qual no podem prescindir però sí que podem entendre la necessitat de vincular teoria amb pràctica. Per això en Zabala recomana la conversió dels continguts tradicionals per tal que siguin útils i pràctics. De la qual cosa deriva el Saber fer. Saber ser i saber conviure són conseqüències de la societat globalitzada de la que som part viva i activa inevitablement.

El GRAN REPTE que tenim és fer servir una METODOLOGIA apropiada per poder desenvolupar les competències bàsiques dels nostres alumnes i al mateix temps desenvolupar les nostres pròpies. El canvi metodològic és el gran repte si el que volem és adaptar la nostra escola a la realitat social que vivim.

Definitivament he aprés amb aquesta primera unitat que l´educació pot evolucionar cap a una banda i fins i tot desenvolupar-se moltíssim tant com per arribar a fer que les lleis canvien i es modernitzen però si no som els docents des de dins els que afavorim el canvi, no servirà de res perquè no donarem resposta a la verdadera necessitat dels nostres alumnes, no estarem escoltant la demanda real que no es altra que cadascú de nosaltres pugem desenvolupar-nos com a persones amb total plenitud.

Si no comencem per plantejar-nos realment si el model que volem seguir és el constructivista i fem per posar-lo en pràctica dia a dia, el canvi no es produirà mai i continuarem tenint una educació obsoleta front una societat molt moderna.

La lectura d´en Zabala em va donar una certa tranquil·litat en el sentit que a música pel fet de ser un ensenyament tan pràctic és cert que des de fa anys intentem potenciar no només el saber sinó per damunt de tot el SABER FER. Era molt exemplificador  quan l´autor comparava com enfocaven els estudis de llengües les cultures angleses  i com ho hem fet aquí. A música també dividim l´estudi del Llenguatge musical en quatre parts: Rítmica, Audició, Teoria i Entonació. De tal manera que tot està centrat a poder aplicar l´aprenentatge.  En qualsevol cas, me n´he adonat que el SABER SER i el SABER CONVIURE són dos aspectes de la metodologia que mai podem oblidar perquè son inseparables del desenvolupament integral de la persona.

Avui a classe intentava mirar els meus alumnes ja no tant com a possibles intèrprets d´instruments sinó més bé com a músics integrals, com a futurs compositors o directors o perquè no? com a futurs mestres i per damunt de tot com a persones que estan desenvolupant-se. Vull contribuir a que tots ells tinguin la possibilitat fer-ho plenament. Em quedo amb la cita d´en Jose Luís Lozano del 500 palabras perquè jo també crec honestament que podem crear una escola millor.

Em plantejo com fer per desenvolupar les meues competències des de ja mateix, per més endavant poder ajudar a desenvolupar les dels meus alumnes. Em plantejo que he d´espavilar-me a conèixer noves TIC  perquè a la vista està que em queda moltíssim per conèixer. (Sobretot després de veure el PLE que férem el primer dia) Em plantejo que vull ser part activa d´aquest canvi adaptant-me als desenvolupaments tecnològics i adaptant-me a la realitat que viu la societat actual.

Per acabar vull compartir amb vosaltres aquest article sobre l´educació a Finlandia perquè és increïble allò que podem fer perquè ens adonem que no hi ha impossibles, que ja fa temps que hi ha qui ha començat a fer-ho.